Avui hem rebut la visita d’una dona al vaixell. Després d’una setmana de compartir 15 metres quadrats entre 5 homes, no cal dir que això ha estat un fet noticiable. Sobretot tenint en compte que tres dels membres de la tripulació ens pensàvem que ens venia a visitar un home. No és que coneguem gaires Pueyos nois, però tampoc cap Pueyo noia (fins avui). Bé, en qualsevol cas, LA Pueyo és una amiga del Capità Fayas amb qui hem compartit l’últim dia d’estada a Menorca. A la tarda emprenem el camí de tornada.
La Pueyo ha portat aire fresc a les conveses de la tripulació. I galetes. També ha portat galetes. Hem sortit de Fornells i hem tingut una altra trobada, en aquest cas amb en Manel, amic del grumet que navegava en la direcció contrària a la nostra.
Fetes les salutacions hem continuat navegant direcció a Cavalleria, on estava previst fer l’últim àpat a Menorca.
Havent dinat era un dels moments tristos del viatge. No només perquè posàvem proa cap a casa, sinó perquè el Capità Fayas ens abandonava aquí. Ha estat una setmana intensa, i la tripulació li ha volgut agrair la seva feina amb un comiat a l’alçada de les circumstàncies.
El Capità Moreno ha acompanyat Fayas i la seva amiga Pueyo a una altra embarcació que els durà a terra.
Era el moment de preparar-nos per començar la travessa de tornada. Recollir el vaixell, estibar totes les pertinences perquè no caiguessin pel camí, i baldejar la coberta per sortir ben nets i polits.
Mentre ens preparàvem hem rebut una visita: el Capità Fayas s’enyorava ja de nosaltres, i amb l’excusa d’haver-se oblidat unes ulleres i un tub, s’ha acostat nedant al vaixell per dir-nos adéu un cop més. Bona proa, Capità!
L’Avi té ara 115 milles per endavant abans d’arribar a port, i mirant enrere veiem Menorca fer-se cada vegada més petita. Fins aviat, tros de paradís!
Comença la travessia i l’enyorança ja pesa sobre els nostres cors. En especial en els cors del Capità Moreno i del Contramestre Olivella.
Així doncs, el Capità Casado i jo mateix ens sobreposem a la nostra pròpia malenconia i prenem la direcció de la nau, que menem amb destresa cap a l’oest.
De sobte, se’ns regala un espectacle breu que amb prou feines hem pogut gaudir (i retratar):
Fins i tot els dofins s’han acostat a l’Avi per desitjar-nos un bon viatge. I no era l’últim espectacle que veuríem avui. Una última de sol que ha superat totes les anteriors ens ha fet fixar la mirada en l’horitzó durant una bona estona.
I això ens ha fet reflexionar: a quina distància està l’horitzó? Amb aquesta pregunta la tripulació s’ha reactivat i s’ha posat a calcular. Radis, catets, hipotenuses… tots els coneixements de trigonometria sumats per arribar a la conclusió que l’horitzó pot estar ben bé a 150 quilòmetres.
Tanta estona de trencar-nos el cervell ens ha fet agafar gana, així que hem reparat l’últim sopar a bord del nostre estimat vaixell.
Ens queda tota una nit per endavant, i cal organitzar les guàrdies. El Capità Casado i jo farem la primera. Mentre escric aquestes línies, a la 1 de la matinada, el Capità fa un breu recés, i jo em quedo al càrrec de la nau. La mar està en calma i una brisa suau bufa per acaronar-me la pell. Només el brogit del motor i l’aigua contra el casc trenquen el silenci de la immensitat de la Mediterrània.
